15 d’abril 2015

Lídia Vives, entrevistada: Sempre dic que jo faig una fotografia i després hi pinto




Tal i com us vam anunciar en l'últim post, hem tingut la gran oportunitat d'entrevistar la fotògrafa lleidetana +Lídia Vives Rodrigo, i aquí teniu el resultat. La Lídia, de 24 anys, estudia Belles Arts i és fotògrafa de moda, de grups musicals i artística. La seva obra fotogràfica està basada en l'ús del color, en el món oníric i l'autoretrat, tot i que també treballa amb models. A més a més, afirma que el que busca amb les seves fotografies és generar dubtes, per tal que l'espectador s'hagi de parar a observar la imatge amb cautela i veure-hi més enllà, tot endinsant-se en la seva història. Li vam plantejar 11 preguntes, 11 petites incisions en la seva obra i en ella mateixa. Gaudiu de les seves respostes!


1. A l’apartat d’informació de la teva fanpage de Facebook (Lídia Vives Photography) podem llegir el següent: I’m not a photographer, I’m an artist (No sóc una fotògrafa, sóc una artista). Explica’ns una mica per què no et consideres, només, fotògrafa.

Saps allò que es diu de: no és el mateix ser un pintor que ser un artista? Ve a ser una cosa així.
Deixant de banda el fet que considero que encara estic aprenent i que és massa aviat com per a anomenar-me a mi mateixa fotògrafa, és que crec que la paraula “artista” m’omple més. Ja fa molts anys que faig art i, sigui bo o no, crec que és un terme que em puc permetre. També considero que un fotògraf i jo pensem d’una manera molt diferent. Tinc comprovat que tenim distintes formes d’entendre l’estètica: jo no em deixo emportar tant per la part tècnica, sinó que tinc més en compte el conjunt visual de la imatge... ho treballo molt des del punt de vista d’un pintor. No dic que sigui millor o pitjor, senzillament diferent. Sempre dic que jo faig una fotografia i després hi pinto. Això no significa que no li doni importància a tota la preproducció, és només que per a mi l’edició digital és molt important. 

2. És ben clar que el color és molt important en les teves fotografies. No obstant això, t’agradaria treballar més en blanc i negre? Quines possibilitats i limitacions creus que té?
Ja procuro fer de tant en tant alguna fotografia en blanc i negre, en gran part perquè crec que cada imatge demana lo seu i no totes funcionen bé en color. El que passa és que he assumit que el color és el meu segell identificatiu i, la veritat, em sento molt més còmoda quan l’utilitzo que no pas amb el monocrom. 

Les limitacions del blanc i negre són, sobretot, que estan molt enfocades a un tipus de temàtica: més melancòlica, més trista, més suau... a vegades més elegant i d’altres més agressiva... però és difícil fer una foto divertida en blanc i negre. També sé que el color sempre és més atractiu a la vista i una foto en color té més possibilitats de fer-se viral que no pas si està dessaturada. 
El bo del blanc i negre és precisament la força que té a l’hora d’expressar sentiments profunds. Excepte en algun cas molt concret, jo acostumo a utilitzar-lo amb aquesta finalitat.








3. Anem a xafardejar una mica; quin és el teu fotògraf o fotògrafa preferit/da, tant en l’àmbit estatal com en l’internacional? Per què?
En l’àmbit estatal em quedo amb Chema Madoz. Sé que no tenim res a veure però m’agrada la poesia de les seves fotografies. Em semblen mostres d’enginy i intel·ligència i això em fascina. 
En l’internacional trio a Annie Leibovitz. És el meu gran referent a l’hora de fer fotografies. La forma que té de captar la personalitat de les persones retratades, els colors, la composició... em sembla fantàstica.

4. En el teu treball prevalen els autoretrats, quin és el motiu? I quan fas fotos a altres persones, quina és la raó per la qual aquestes imatges no són autoretrats?
Els autoretrats van començar inicialment per pura necessitat. No hi havia un model amb qui experimentar i allí estava jo. A la llarga he seguit més que res per un tema de complicitat. Quan li explico la fotografia a una altra persona mai l’entendrà com jo ho faig, sempre aportarà alguna cosa diferent. D’aquesta forma considero que la fotografia ja no és totalment meva. Amb l’autoretrat això no passa, és senzill i sempre resulta com ho tenia planejat.

Treballo també amb altres persones per dos motius: primer per no avorrir-me, no vull fer sempre el mateix... m’agrada innovar. El segon motiu és per què jo no puc representar qualsevol personatge. És com si trobessis un actor completament versàtil, no existeix.



5. Quin creus que és el paper de la dona en la fotografia actualment?

Crec que aquest és un terreny en el qual no hi trobem discriminació laboral, i si és així jo no me l’he topat. Cada cop hi ha més dones fotògrafes i estan molt ben reconegudes. Pot ser són fins i tot més els homes qui tenen problemes, per exemple, a l’hora de fer fotografies de nus. Les models no acostumen a patir si és una dona la que els hi fa fotos... però si és un home generalment l’investiguen parlant amb altres models per veure si és de fiar. És una llàstima però amb l’excusa de “tranquil·la, només és art” hi ha molta gent que se n’aprofita.


6. Ets de les que et tires pels terres, t’embrutes, et mulles i el que calgui per aconseguir la foto que busques?

Sempre! Tot i que sóc més d’embrutar-me amb pintura jajaja però sí. Fins i tot quan faig fotos a altres persones si s’ha de patir per aconseguir la foto, es fa. Per exemple, en la meva última sessió amb models feia un fred espantós. Ells havien d’anar amb roba molt fina i sense abric, així que per solidaritzar-me jo vaig fer el mateix. L’endemà un refredat, però pels resultats... va valdre la pena.

7. El retoc fotogràfic és essencial en la teva obra. Creus que podries fer alguna foto gairebé sense retoc posterior i que t’agradés a tu i al públic, o veus el retoc com a una eina essencial en la teva feina?

Crec que el retoc és precisament una de les característiques més importants de la meva feina. Podria fer la foto, és clar... però no em sentiria del tot còmoda i crec que no acabaria de tenir el meu toc. No obstant això, val a dir que cada vegada intento afegir menys edició a les meves imatges. Per exemple, començo a rebutjar el fotomuntatge, prefereixo planificar bé el set i que hi siguin tots els elements en comptes d’afegir-los després.

8. Concretament, hi ha una sèrie teva que em sembla molt interessant, la d’imatges inspirades en fotogrames. Parla’ns una mica de com va sorgir la idea.

Ja fa molt temps que treballo la idea de “fotograma d’una seqüència” inspirada en el concepte de treball de Henri Cartier-Bresson. El que feia era imaginar les meves fotografies com una pel·lícula que s’ha aturat just en el moment clímax d’una escena. A la sèrie de “The movie” és diferent. No és el fotograma clau de la història, sinó l’anterior o el posterior. Aquell que et dóna pistes de què ha passat o què passarà però que no t’ho deixa ben clar. Aquesta sèrie és especial per mi, ja que l’estic fent en format cinematogràfic i a més a més hi afegeixo subtítols. Els subtítols són frases de cançons que m’encaixen amb la història (a l’igual que el títol de l’obra). En aquest cas els models no són realment models, sinó actors. A l’hora de fer la fotografia els hi explico l’argument i ells el que han de fer és improvisar. Estan en moviment tota l’estona i jo disparo en ràfega. És un exercici interessant i crec que el concepte hi té un pes fonamental.




9. Arriba el moment de les confessions: hi ha alguna pregunta que sempre et facin i de la qual estiguis farta?

Sóc bastant pacient amb les preguntes així que en principi no... però posats a triar una... sempre em pregunten que per què el meu logotip és una abella i que per què m’agraden tant. No és que em molesti que m’ho preguntin. És que encara no ho vull explicar, és un secret.

10. Segons el que he vist, publicaràs un llibre amb les teves fotos! Explica’ns una mica com ha estat tot el procés.

Doncs es van posar en contacte amb mi per fer un llibre amb les meves fotografies i quan van descobrir que també escric vam decidir que fos de fotografies acompanyades de relats. Estic molt contenta perquè em deixen bastanta llibertat a l’hora de crear i decidir com vull que sigui el llibre. A més a més tinc moltes ganes que surti perquè hi haurà imatges inèdites i escrits que no ensenyo mai a ningú. Serà la primera vegada que expliqui les històries que s’amaguen darrere les meves obres.

11. Quin és el segell Lídia Vives, aquell que marca la diferència?

Jo crec que sens dubte el color i l’efecte inquietant. És el que m’acostumen a comentar i hi estic d’acord. Són dos detalls que treballo moltíssim i m’agrada que la gent se n’adoni.



---

Volem donar les gràcies a la Lídia per haver respòs les nostres preguntes amb tanta cura i precisió. Tots els membres de l'I què més? t'estem molt agraïts! Si us heu quedat amb ganes de més, aquí us deixem totes les xarxes socials de la Lídia Vives, una artista molt present en tot aquest món de l'Internet!











0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada

Copyright © 2016 I què més?