18 de març 2015

Kafka a la platja, de Haruki Murakami


Un corb que actua d'amic invisible i un home que no només sap parlar amb els gats sinó que també pot entendre'ls. Aquests i d'altres animals i éssers solitaris poblen els boscos de Murakami, espais que moltes vegades resten a mig camí entre el que són escenaris reals i els que en són de la consciència.

Els personatges sempre ens són desconeguts, en part per la mirada parcial del narrador i en bona mesura perquè són ells els que busquen el sentit de la seva existència i qüestionen la seva pròpia identitat. Kafka Tamura, un jove de quinze anys que fuig d'una maledicció edípica, recorre un camí que és més un viatge astral que un viatge pròpiament dit. Nakata, un avi deficient segons els estàndards habituals, segueix un trajecte similar, conduït pel destí. I és que els personatges en certa manera es creuen lliures, però en realitat són víctimes del fat, i l'accepten, estoicament.

No només els personatges són particulars, sinó que els espais per on es mouen semblen propis del món del somni. S'obren túnels metafísics que comuniquen aquesta dimensió amb una altra de més transcendental i menys lligada a la matèria dels cossos. És un espai, aquest darrer, on les ànimes poden comunicar-se i transmigrar, que qüestiona el veritable sentit del viatge més terrenal que segueixen els personatges.

Aquest aiguabarreig de versemblança i fantasia m'ha sorprès, potser pel poc costum de llegir obres que no segueixen fermament els cànons i barregen tan fàcilment els gèneres i les seves característiques. Però Kafka a la platja ha estat una sorpresa agradable, a més de fer que allò d'immaterial que hi ha en mi es traslladés, per uns instants, als espais de la consciència de Murakami.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada

Copyright © 2016 I què més?